Superfreak

Els periodistes pregunten sobre allò que ja s'ha dit de manera implícita per aconseguir una declaració concreta i clara. Fan preguntes que sonen estúpides per fer la seva feina, donar la informació mastegada a la gent. És necessari?

Mafalda

Un barquito chiquitito

Prop, lluny. Aquí, allà. Sents que una cosa està tan a prop, però continua tan lluny com sempre, potser cada dia s'allunya una passa més de tu. I tu no ho entens, o no ho vols entendre, perquè saps perfectament que només caldria estirar de la corda, però no ho fas. Por, no. L'espai està en silenci, la gent comença a arribar, sí, ara saluden, es besen. I comencen les converses insubstancials, alegres, cordials, i la sala s'omple de rialles. Converses que no concorden amb l'espai, que viatgen d'un a l'altre, s'aturen en la majoria, i rellisquen i defugen alguns que les eviten. En eviatr-les es queden allà plantats, fent veure que escolten, com un més de tota la parentela allà present. Però, si et pares a mirar els seus ulls, veus que estan absents. No volen entrar en el joc. No és moment de rialles, no és el lloc adequat, per ells no. Silenci, intimitat i reflexió, poc més. O potser, és que donada la situació les seves ments no funcionen per mantenir aquell tipus de converses, perquè com el protagonista també estan en un món paral·lel. Veuen la gent, però no poden parlar amb ells, tot gira i poc més. I a cada minut, a cada paraula més estúpida que senten, i a cada rialla més forta, s'allunyen una mica més. I potser, només preferirien que algú els hi preguntés si volen anar a menjar paella.

Spiralling

si us plau un moment. parem un moment.
vull cantar i saltar i no pensar en Lasswells, Parsons, Mertons, funcionalismes, Tuchmans, efectes limitats...limitats? això és una espiral que ens agafa i no s'acaba mai. Espera, de fet sí, dimarts ja haurà passat tot. I fins el juny vinent, quan, com ara, en dos dies Teories de la comunicació II m'esperarà amb els braços oberts. I jo, assitiré a la festa sense no acabar d'entendre en quin món m'he ficat.

Kantamelade

El tiempo pasa muy rápido. A veces, pienso que me gustaría que fuera más lento, que los momentos duraran más. Pero, de hecho, conseguirlo es posible. Sólo tienes que mirar fijamente el reloj y verás que cada segundo se hace eterno. Bueno, si eso te parece divertido, entonces, no tienes remedio.

Twist and shout

A vegades, sempre, els petits detalls són els més importants.

La marea

Comer, reir y volver a casa. Todo, igual que siempre. Entras en casa y notas que algo ha cambiado. Unos días antes no imaginabas que volverías a percibir de nuevo el vacío de los primeros días. Unos días antes estabas aquí. Era díficil pensar que te afectaría. Y quizás más que la primera vez. Te habitúas tan rápido a una situación -que antes era normal- que el hecho de que cambie te parece irreal. Pero una noche, no sabes por qué, te das cuenta que falta poco, que en dos días ya no oirás gritos pidiendo ayuda contínuamente o canciones estúpidas y a la vez divertidas. Toca decir adiós. Hasta pronto. Y rompes a llorar.