Mirando al mar

Pintant el cel, mirando al mar. Optimisme. (O potser) és que s'apropa Coimbra. Portugal, germana ja quasi d'allà. Només il·lusió. I un somriure tan endins com enfora. I tot seguit, pintant el cel...ara que el cor se m'embala.

On és el conill?

El conill ha desaparegut. I no parlo del conill blanc a qui Alicia no pot seguir. O potser en part sí, perquè, com aquell, s’ha escapolit per una porta tan petita que nosaltres, massa grans, no el podem acompanyar en el seu viatge. I no només la porta és petita, ell s’ha anat reduint, cada dia una mica més, i ara no és ni una ombra del que va ser. Jo trobo a faltar al conill que m'emocionava, però, de fet, a aquell ja fa molt que no el veig. Com diu el benvolgut Jordi Pascual qui no és conegut no existeix, i actualment el Conill no acapara ni un sol segon del temps que les persones dediquen a repassar alineacions, llegir cròniques de partits o comentar quin ha estat el millor gol de la jornada. De fet, ni la banqueta existeix pel Conill, la graderia és ara el seu cau més habitual.

Quin trist final per un noi que va arribar a dos dels equips més importants del món –Barça, i sí encara que faci mal dir-ho, Madrid – com a gran esperança. Al Barça, pujades i baixades però sense acabar de guanyar-se mai la confiança del tècnic. L’amor del públic si que el va aconseguir, però sembla que no era una pastanaga suficientment dolça perquè en sentir el crit merengue li va faltar temps per marxar i clavar un clatellot a tots els culés. I al Madrid quina bona vida per un conill: milions i milions – de pastanagues – però quatre partits contats. Florentino arriba i el més probable és que el Conill marxi. Ara bé, el club que el rebi que es prepari perquè Saviola sembla portar allà on va temps difícils.

Anem a la muntanya!

92 minuts de patiment, de neguit, de desil·lusió, de ràbia, d’impotència, de nervis, i quan penses que ja s’ha acabat tot, quan ja has dit adéu al somni, en un moment, en una acció, tornes a creure, i saltes i crides i rius, i tots els nervis flueixen i deixen pas a una situació d’emoció màxima. Les mateixes llàgrimes de tristesa continuen però tenen un sentit diferent. I el patiment ha merescut la pena, perquè quina satisfacció tan gran se sent en tornar al somni després de veure-ho tot perdut, després d’haver-te resignat a la derrota. Però quan el teu cap ja no hi creia, el teu cor sí que ho feia i era el que et mantenia davant de la televisió, el cor i els jugadors que van lluitar fins el darrer segon. Iniesta, lo puto gusiluz i lo puto crack. Sí va ser ell, el que com diu el mestre Guardiola mai la fot però ahir la va fotre, i com la va fotre! Amb tota la tranquil·litat a què ens té acostumats va fer el xut decisiu, el que deixa l’equip a un pas de Roma, i tota aquesta tranquil·litat va desaparèixer quan l’esfèric es va colar per tota l’esquadra. Perquè uns segons després del gol, Iniesta va deixar de semblar Iniesta. Va celebrar-ho com mai ho havia celebrat, samarreta fora i crits d’emoció. Va mostrar al món com és de gran, perquè aquí ja ho sabíem, però a Europa encara no se n’havien fet a la idea.
Ahir, tot semblava sortir malament. Busi nerviós, Alves sobreexitat fent centrades que no anaven enlloc, Touré massa lent com a central, expulsió d’Abidal, Henry lesionat i ni convocat, banqueta sense cap revulsiu i ni un xut a porteria. Valdés, però, mantenia l’equip; i Piqué que donava sortida a la pilota, defensava i feia de davanter centre, i Iniesta, sempre, Iniesta. El Chelsea defensava i defensava, però, a més, creava perill amb un Drogba i un Malouda que feien parar boig al Barça, i a sobre un Essien a qui li va sortir el millor gol de la seva carrera.
Partit dur, contra un rival molt rocós i incansable, però el Barça va sortir endavant. Encara no sé ni per què. Potser perquè tocava i ja està. Perquè quan menys t’ho esperes arriba. Perquè tot i no tractar-se del millor partit de l’any s’ho mereixien pel seu futbol, per la seva valentia, pel seu esforç, per la seva màgia, i per haver-nos tornat la il·lusió. Sí la il·lusió, perquè, com fa tres anys aquest Barça torna a inspirar confiança, i aconsegueix que en el minut 93 el cor encara cregui en ells.
Arribats a aquest punt, és igual si la final es guanya o no perquè ja s’ha gaudit tant que tot el que arribi serà benvingut. Per mi aquest equip ja m’ha donat tot el que li demano perquè m’ha donat el regal d’emocionar-me, de fer-me creure, de tornar-me a il·lusionar, de demostrar-me que s’esforça, que lluita i que treballa. I això és el que li va faltar al Barça dels últims anys de Rijkaard, i que s’hagi recuperat és la millor notícia. Ara només queda disfrutar, tant si Roma és nostra com si no, perquè el joc ja torna a ser nostre, el camp torna a ser nostre i la màgia la tornem a posar nosaltres.

I el Pou s’emociona!

http://www.youtube.com/watch?v=852vMkS8fds

Perfect Simmetry

L'ultimo bacio i The Last Kiss, exemple de fantàstic film original, i remake totalment innecessari (tot i que el dirigeixi Zach Braff)

Superfreak

Els periodistes pregunten sobre allò que ja s'ha dit de manera implícita per aconseguir una declaració concreta i clara. Fan preguntes que sonen estúpides per fer la seva feina, donar la informació mastegada a la gent. És necessari?

Mafalda

Un barquito chiquitito

Prop, lluny. Aquí, allà. Sents que una cosa està tan a prop, però continua tan lluny com sempre, potser cada dia s'allunya una passa més de tu. I tu no ho entens, o no ho vols entendre, perquè saps perfectament que només caldria estirar de la corda, però no ho fas. Por, no. L'espai està en silenci, la gent comença a arribar, sí, ara saluden, es besen. I comencen les converses insubstancials, alegres, cordials, i la sala s'omple de rialles. Converses que no concorden amb l'espai, que viatgen d'un a l'altre, s'aturen en la majoria, i rellisquen i defugen alguns que les eviten. En eviatr-les es queden allà plantats, fent veure que escolten, com un més de tota la parentela allà present. Però, si et pares a mirar els seus ulls, veus que estan absents. No volen entrar en el joc. No és moment de rialles, no és el lloc adequat, per ells no. Silenci, intimitat i reflexió, poc més. O potser, és que donada la situació les seves ments no funcionen per mantenir aquell tipus de converses, perquè com el protagonista també estan en un món paral·lel. Veuen la gent, però no poden parlar amb ells, tot gira i poc més. I a cada minut, a cada paraula més estúpida que senten, i a cada rialla més forta, s'allunyen una mica més. I potser, només preferirien que algú els hi preguntés si volen anar a menjar paella.