92 minuts de patiment, de neguit, de desil·lusió, de ràbia, d’impotència, de nervis, i quan penses que ja s’ha acabat tot, quan ja has dit adéu al somni, en un moment, en una acció, tornes a creure, i saltes i crides i rius, i tots els nervis flueixen i deixen pas a una situació d’emoció màxima. Les mateixes llàgrimes de tristesa continuen però tenen un sentit diferent. I el patiment ha merescut la pena, perquè quina satisfacció tan gran se sent en tornar al somni després de veure-ho tot perdut, després d’haver-te resignat a la derrota. Però quan el teu cap ja no hi creia, el teu cor sí que ho feia i era el que et mantenia davant de la televisió, el cor i els jugadors que van lluitar fins el darrer segon. Iniesta, lo puto gusiluz i lo puto crack. Sí va ser ell, el que com diu el mestre Guardiola mai la fot però ahir la va fotre, i com la va fotre! Amb tota la tranquil·litat a què ens té acostumats va fer el xut decisiu, el que deixa l’equip a un pas de Roma, i tota aquesta tranquil·litat va desaparèixer quan l’esfèric es va colar per tota l’esquadra. Perquè uns segons després del gol, Iniesta va deixar de semblar Iniesta. Va celebrar-ho com mai ho havia celebrat, samarreta fora i crits d’emoció. Va mostrar al món com és de gran, perquè aquí ja ho sabíem, però a Europa encara no se n’havien fet a la idea.
Ahir, tot semblava sortir malament. Busi nerviós, Alves sobreexitat fent centrades que no anaven enlloc, Touré massa lent com a central, expulsió d’Abidal, Henry lesionat i ni convocat, banqueta sense cap revulsiu i ni un xut a porteria. Valdés, però, mantenia l’equip; i Piqué que donava sortida a la pilota, defensava i feia de davanter centre, i Iniesta, sempre, Iniesta. El Chelsea defensava i defensava, però, a més, creava perill amb un Drogba i un Malouda que feien parar boig al Barça, i a sobre un Essien a qui li va sortir el millor gol de la seva carrera.
Partit dur, contra un rival molt rocós i incansable, però el Barça va sortir endavant. Encara no sé ni per què. Potser perquè tocava i ja està. Perquè quan menys t’ho esperes arriba. Perquè tot i no tractar-se del millor partit de l’any s’ho mereixien pel seu futbol, per la seva valentia, pel seu esforç, per la seva màgia, i per haver-nos tornat la il·lusió. Sí la il·lusió, perquè, com fa tres anys aquest Barça torna a inspirar confiança, i aconsegueix que en el minut 93 el cor encara cregui en ells.
Arribats a aquest punt, és igual si la final es guanya o no perquè ja s’ha gaudit tant que tot el que arribi serà benvingut. Per mi aquest equip ja m’ha donat tot el que li demano perquè m’ha donat el regal d’emocionar-me, de fer-me creure, de tornar-me a il·lusionar, de demostrar-me que s’esforça, que lluita i que treballa. I això és el que li va faltar al Barça dels últims anys de Rijkaard, i que s’hagi recuperat és la millor notícia. Ara només queda disfrutar, tant si Roma és nostra com si no, perquè el joc ja torna a ser nostre, el camp torna a ser nostre i la màgia la tornem a posar nosaltres.
I el Pou s’emociona!
http://www.youtube.com/watch?v=852vMkS8fds
