El conill ha desaparegut. I no parlo del conill blanc a qui Alicia no pot seguir. O potser en part sí, perquè, com aquell, s’ha escapolit per una porta tan petita que nosaltres, massa grans, no el podem acompanyar en el seu viatge. I no només la porta és petita, ell s’ha anat reduint, cada dia una mica més, i ara no és ni una ombra del que va ser. Jo trobo a faltar al conill que m'emocionava, però, de fet, a aquell ja fa molt que no el veig. Com diu el benvolgut Jordi Pascual qui no és conegut no existeix, i actualment el Conill no acapara ni un sol segon del temps que les persones dediquen a repassar alineacions, llegir cròniques de partits o comentar quin ha estat el millor gol de la jornada. De fet, ni la banqueta existeix pel Conill, la graderia és ara el seu cau més habitual.
Quin trist final per un noi que va arribar a dos dels equips més importants del món –Barça, i sí encara que faci mal dir-ho, Madrid – com a gran esperança. Al Barça, pujades i baixades però sense acabar de guanyar-se mai la confiança del tècnic. L’amor del públic si que el va aconseguir, però sembla que no era una pastanaga suficientment dolça perquè en sentir el crit merengue li va faltar temps per marxar i clavar un clatellot a tots els culés. I al Madrid quina bona vida per un conill: milions i milions – de pastanagues – però quatre partits contats. Florentino arriba i el més probable és que el Conill marxi. Ara bé, el club que el rebi que es prepari perquè Saviola sembla portar allà on va temps difícils.
2 comentaris:
No va marxar perquè vulgués més pastanagues, sinó perquè aquí no el volien. No tenia altra opció, discutible el tema d'anar a l'equip antagònic? potser sí, però ell volia quedar-se a Espanya. Jo ho entenc. I sí, potser és que per mi aquest conillet sempre serà molt especial i sempre li tindré molt d'afecte, però jo crec que va fer el que va poder. El problema està en que no acaba de trobar el seu lloc, o no li donen la oportunitat de fer-ho.
El text és de Meranges, que a Sant Vicenç no tenim vaques. El que sí és molt sant vicentí és el rierol (per mi rec) i les ortigues. Et dic un secret? Si et piques amb unes ortigues, posa-t'hi fang. (Quin descobriment, eh?)Per cert, el tema dels boscos no és massa del meu poble-ciutat. Més aviat són quatre pins plens de brutícia...
Jo vull venir a la Garriga! Vinc un dia i fem veure que tornem a ser petites?
com si sabessis què és Meranges... No intentis fer veure que ets l'herència de Josep M. Espinas!
Publica un comentari a l'entrada