cansada d'esperar
fer el salt de veritat
marxar si cal
o no marxar si no és el cas
però avançar
com avança un cargolet que va a l'escola
si és sí
si és no
lego
agafar un camí
estimar el camí
i si no és així escampar la boira i saltar com un cangur cap a un altre punt,
un punt sentit proper, meu, no estrany, amb mi
atrevir-se a canviar el camí, o a seguir i fer-ho tot a la vegada com qui es rasca la panxa a la vegada que es pica al cap
però simplement sentir-se bé, somriure, riure, pliure, no ploure
poc a poc
de moment, sí,
permanent
és possible?
fins quan?
i saltar, barrejar-se amb colors i cantar fins que la veu estigui en concordança amb l'esperit que hi ha dins el cos de playmobil
