Jo diria "Cine"

amb ganes de saltar
cansada d'esperar
fer el salt de veritat
marxar si cal
o no marxar si no és el cas
però avançar
com avança un cargolet que va a l'escola
si és sí
si és no
lego
agafar un camí
estimar el camí
i si no és així escampar la boira i saltar com un cangur cap a un altre punt,
un punt sentit proper, meu, no estrany, amb mi
atrevir-se a canviar el camí, o a seguir i fer-ho tot a la vegada com qui es rasca la panxa a la vegada que es pica al cap
però simplement sentir-se bé, somriure, riure, pliure, no ploure
poc a poc
de moment, sí,
permanent
és possible?
fins quan?
i saltar, barrejar-se amb colors i cantar fins que la veu estigui en concordança amb l'esperit que hi ha dins el cos de playmobil

Veritat sobre mentides

Un fet inesperat reuneix de nou als membres d'una família que disfrutaven de no veure's però que en trobar-se, s'amaguen sota una màscara i fan veure que és el que desitjaven des de fa temps. Silencis, mirades, situacions incòmodes, mentides i més mentides, somriures forçats, persones desconegudes a banda i banda. Però també, complicitat amb els que comparteixen els mateixos sentiments i apropament, a poc a poc, a alguns que s'havien convertit en estranys i que el temps tornarà posar en la teva vida.

Retrat familiar extraordinari realitzat de manera senzilla, molt efectiva i cuidada. Un instant en la vida d'una família com qualsevol altra, una oportunitat per veure a través de la pantalla la vida d'uns estranys que s'assemblen als teus.

Roma

Ahir vaig tornar a veure Tu vida en 65’
Ahir vaig tornar a anar a missa.
65’ escoltant lectures i cançons després de molt més de sis mesos i mig allunyada dels bancs de fusta i els sostres imponents. Un interval que em separa de més de sis anys i mig escoltant la mateixa versió d'un passat daurat i inqüestionable.
Ahir vaig tornar a anar a missa i em vaig sentir més lluny que mai. Anar va ser marxar. Escoltes, entens, però no sents. Pilot automàtic, autopista galàctica, i lloances, glòries i credos controlats. I més que mai la gent se’n va. Difosa, estranya entre molt aixecar-se, seure’s i agenollar-se.
Preguntes sense resposta, preguntes sense voler ser respostes o escoltades. Esperit crític prohibit dins d’un regne que té por de trontollar. No trontollar és no evolucionar, i entre tanta estabilitat alguns agafen un ovni i marxen volant. El meu ja està en marxa i comença a volar, això sí, dins d’un núvol de dubtes i interrogants que cada cop es fan més grans.




i ara només vull sentir alguna cançó dels Smiths

Barcelona es puja a la bici

Una mà

I continuo preferint pintar el cel que caure entre una pintura que mai deixa de regalimar tot i que li posis un tap.
Així que em desconnecto i dibuixo mans sense parar per trobar-me algun dia Kandinsky i el seu No miris (no pensis), Pinta!
De fet, pintar és pensar, però de forma diferent, amb sort la part esquerra descansa i la part dreta del cervell fa la feina.

Le premier jour du reste de ta vie

Historias. Alegria y tristeza, una detrás de otra. Y por ello es como si vieras tu propia vida en pantalla. Un éxito seguido de una patada en la cara, y vuelta a levantarse. Todo igual salvo una cosa. Ese primer dia del resto de tu vida aún no ha llegado. Y esperas. Pero el cambio que trastoque y conduzca tu nau espacial hacia algo nuevo no se produce. Y esperas y te dices que has de actuar, pero no sabes como hacerlo. Y deseas que sea como en la película, que una cosa lleve a la otra, que el destino se cruce en tu camino. Te engañas. Crees en la casualidad, o te aferras al deseo de que exista. Lanzas un globo al aire, escribes o dibujas un cronopi, bajas, subes, te levantas y sigues esperando. y quizás no lo sepas entender o quizás no te entiendas a ti.

En un minut

L’Enterprise torna a volar. I ho fa de la mà del nou gurú de la ciència ficció J.J Abrams. El creador de sèries com Perdidos o Alias no ha tingut suficient amb revolucionar el panorama televisiu que ara porta fins a les nostres pantalles una nova versió d’una de les sagues més recordades, Star Trek. Una missió difícil, però que Abrams assoleix amb èxit. Modernitza la franquícia sense oblidar l’esperit de l’original i la seva càmera i l’Entreprise ens guien durant un viatge per l’espai que se’ns fa massa curt.

El film s’inicia amb el naixement del mític James T.Kirk en ple vol espacial, i continua amb la infància d’un Spock fill de dues races –la humana i la vulcaniana- que deixa enrere un món que l’ofega per marxar cap a la Terra. Dos protagonistes que s’acabaran trobant a la Flota Estelar on compartiran uns primers dies d’enemistat sense saber encara el que el futur els depararà. Serà Kirk el nostre guia, i serà amb ell amb qui coneixerem o recordarem als futurs membres de la nau.

Un futur que a Star Trek està molt a prop però que no és més important que el passat. Per Abrams és fonamental explicar la història recent dels protagonistes perquè el públic entengui millor les seves accions presents: ho fa a Perdidos i ho fa també aquí, a Star Trek. Conèixer els primers dies d’Spock i Kirk permet que l’espectador novell s’integri totalment en la història, però, a més, satisfà al trekkie més exigent a qui dóna encara més informació sobre els seus ídols. A més, la pel·lícula conserva molts elements que la lliguen amb els seus orígens. Sens dubte el més destacat és la presència de Leonard Nimoy, l’Spock original, que protagonitza dues escenes que faran caure més d’una llàgrima entre els fans incondicionals. De fet, és l’ encontre entre els dos Spocks el veritable regal que fa Abrams als fans. És una lluita interpretativa en tota regla que acaba amb la ja mítica salutació vulcaniana i porta els viatges en el temps d’Star Trek a un altre nivell.

Per una altra banda, són les interpretacions una de les grans troballes del nou Star Trek. Tots els actors aconsegueixen el perfecte equilibri entre reinvenció i respecte en les seves creacions. La decisió de no optar per estrelles beneficia a la pel·lícula. En una saga tan visionada i revisionada són rostres desconeguts el millor per fer creïbles uns personatges ja coneguts per la majoria. I és que a Star Trek són Spock, Kirk o Uhura les estrelles, un Brad Pitt només trencaria l’encant. Així, remarcables són, sens dubte, les recreacions dels dos protagonistes que fan Zachary Quinto –Spock- i Chris Pine –Kirk-. També Simon Pegg i Karl Urban destaquen en els seus papers d’Scotty i McCoy, respectivament, i recuperen el toc d’humor propi de la saga.

La nova Star Trek d’Abrams destaca per sobre de tots els films anteriors de la franquícia perquè aconsegueix deslliurar-se de la sensació d’estar veient un capítol més de la saga. Estem davant d’una pel·lícula. Una pel·lícula que es converteix en un veritable espectacle cinematogràfic, amb ritme i acció, però sense oblidar uns personatges que reflecteixen tots els punts forts dels que conformaven la tripulació original: humor, fidelitat i uns conflictes personals claus en el desenvolupament del seu propi jo.

Abrams ja ha anunciat que hi haurà una continuació al 2011. Haurem de recuperar la sèrie original per intentar que els dos anys que queden per l’estrena de la pròxima Star Trek es facin molt més curts. De fet, la millor opció és teletransportar-se o agafar l’Enterprise, viatjar més ràpid que la llum i arribar al futur. I és que l’esperit trekkie ha tornat i de la mà d’un director que ha donat un nou rumb a la saga. La sèrie original va crear la ciència ficció i el film marcarà un abans i un després en el gènere perquè, per fi, el fa accessible a tothom presentant-nos una pel·lícula que és un veritable entreteniment en tots els sentits. L’Enterprise torna a mostrar el camí a seguir i, ara, només cal desitjar llarga vida i prosperitat per la saga galàctica.