Jo diria "Cine"

amb ganes de saltar
cansada d'esperar
fer el salt de veritat
marxar si cal
o no marxar si no és el cas
però avançar
com avança un cargolet que va a l'escola
si és sí
si és no
lego
agafar un camí
estimar el camí
i si no és així escampar la boira i saltar com un cangur cap a un altre punt,
un punt sentit proper, meu, no estrany, amb mi
atrevir-se a canviar el camí, o a seguir i fer-ho tot a la vegada com qui es rasca la panxa a la vegada que es pica al cap
però simplement sentir-se bé, somriure, riure, pliure, no ploure
poc a poc
de moment, sí,
permanent
és possible?
fins quan?
i saltar, barrejar-se amb colors i cantar fins que la veu estigui en concordança amb l'esperit que hi ha dins el cos de playmobil

Veritat sobre mentides

Un fet inesperat reuneix de nou als membres d'una família que disfrutaven de no veure's però que en trobar-se, s'amaguen sota una màscara i fan veure que és el que desitjaven des de fa temps. Silencis, mirades, situacions incòmodes, mentides i més mentides, somriures forçats, persones desconegudes a banda i banda. Però també, complicitat amb els que comparteixen els mateixos sentiments i apropament, a poc a poc, a alguns que s'havien convertit en estranys i que el temps tornarà posar en la teva vida.

Retrat familiar extraordinari realitzat de manera senzilla, molt efectiva i cuidada. Un instant en la vida d'una família com qualsevol altra, una oportunitat per veure a través de la pantalla la vida d'uns estranys que s'assemblen als teus.

Roma

Ahir vaig tornar a veure Tu vida en 65’
Ahir vaig tornar a anar a missa.
65’ escoltant lectures i cançons després de molt més de sis mesos i mig allunyada dels bancs de fusta i els sostres imponents. Un interval que em separa de més de sis anys i mig escoltant la mateixa versió d'un passat daurat i inqüestionable.
Ahir vaig tornar a anar a missa i em vaig sentir més lluny que mai. Anar va ser marxar. Escoltes, entens, però no sents. Pilot automàtic, autopista galàctica, i lloances, glòries i credos controlats. I més que mai la gent se’n va. Difosa, estranya entre molt aixecar-se, seure’s i agenollar-se.
Preguntes sense resposta, preguntes sense voler ser respostes o escoltades. Esperit crític prohibit dins d’un regne que té por de trontollar. No trontollar és no evolucionar, i entre tanta estabilitat alguns agafen un ovni i marxen volant. El meu ja està en marxa i comença a volar, això sí, dins d’un núvol de dubtes i interrogants que cada cop es fan més grans.




i ara només vull sentir alguna cançó dels Smiths

Barcelona es puja a la bici

Una mà

I continuo preferint pintar el cel que caure entre una pintura que mai deixa de regalimar tot i que li posis un tap.
Així que em desconnecto i dibuixo mans sense parar per trobar-me algun dia Kandinsky i el seu No miris (no pensis), Pinta!
De fet, pintar és pensar, però de forma diferent, amb sort la part esquerra descansa i la part dreta del cervell fa la feina.

Le premier jour du reste de ta vie

Historias. Alegria y tristeza, una detrás de otra. Y por ello es como si vieras tu propia vida en pantalla. Un éxito seguido de una patada en la cara, y vuelta a levantarse. Todo igual salvo una cosa. Ese primer dia del resto de tu vida aún no ha llegado. Y esperas. Pero el cambio que trastoque y conduzca tu nau espacial hacia algo nuevo no se produce. Y esperas y te dices que has de actuar, pero no sabes como hacerlo. Y deseas que sea como en la película, que una cosa lleve a la otra, que el destino se cruce en tu camino. Te engañas. Crees en la casualidad, o te aferras al deseo de que exista. Lanzas un globo al aire, escribes o dibujas un cronopi, bajas, subes, te levantas y sigues esperando. y quizás no lo sepas entender o quizás no te entiendas a ti.

En un minut

L’Enterprise torna a volar. I ho fa de la mà del nou gurú de la ciència ficció J.J Abrams. El creador de sèries com Perdidos o Alias no ha tingut suficient amb revolucionar el panorama televisiu que ara porta fins a les nostres pantalles una nova versió d’una de les sagues més recordades, Star Trek. Una missió difícil, però que Abrams assoleix amb èxit. Modernitza la franquícia sense oblidar l’esperit de l’original i la seva càmera i l’Entreprise ens guien durant un viatge per l’espai que se’ns fa massa curt.

El film s’inicia amb el naixement del mític James T.Kirk en ple vol espacial, i continua amb la infància d’un Spock fill de dues races –la humana i la vulcaniana- que deixa enrere un món que l’ofega per marxar cap a la Terra. Dos protagonistes que s’acabaran trobant a la Flota Estelar on compartiran uns primers dies d’enemistat sense saber encara el que el futur els depararà. Serà Kirk el nostre guia, i serà amb ell amb qui coneixerem o recordarem als futurs membres de la nau.

Un futur que a Star Trek està molt a prop però que no és més important que el passat. Per Abrams és fonamental explicar la història recent dels protagonistes perquè el públic entengui millor les seves accions presents: ho fa a Perdidos i ho fa també aquí, a Star Trek. Conèixer els primers dies d’Spock i Kirk permet que l’espectador novell s’integri totalment en la història, però, a més, satisfà al trekkie més exigent a qui dóna encara més informació sobre els seus ídols. A més, la pel·lícula conserva molts elements que la lliguen amb els seus orígens. Sens dubte el més destacat és la presència de Leonard Nimoy, l’Spock original, que protagonitza dues escenes que faran caure més d’una llàgrima entre els fans incondicionals. De fet, és l’ encontre entre els dos Spocks el veritable regal que fa Abrams als fans. És una lluita interpretativa en tota regla que acaba amb la ja mítica salutació vulcaniana i porta els viatges en el temps d’Star Trek a un altre nivell.

Per una altra banda, són les interpretacions una de les grans troballes del nou Star Trek. Tots els actors aconsegueixen el perfecte equilibri entre reinvenció i respecte en les seves creacions. La decisió de no optar per estrelles beneficia a la pel·lícula. En una saga tan visionada i revisionada són rostres desconeguts el millor per fer creïbles uns personatges ja coneguts per la majoria. I és que a Star Trek són Spock, Kirk o Uhura les estrelles, un Brad Pitt només trencaria l’encant. Així, remarcables són, sens dubte, les recreacions dels dos protagonistes que fan Zachary Quinto –Spock- i Chris Pine –Kirk-. També Simon Pegg i Karl Urban destaquen en els seus papers d’Scotty i McCoy, respectivament, i recuperen el toc d’humor propi de la saga.

La nova Star Trek d’Abrams destaca per sobre de tots els films anteriors de la franquícia perquè aconsegueix deslliurar-se de la sensació d’estar veient un capítol més de la saga. Estem davant d’una pel·lícula. Una pel·lícula que es converteix en un veritable espectacle cinematogràfic, amb ritme i acció, però sense oblidar uns personatges que reflecteixen tots els punts forts dels que conformaven la tripulació original: humor, fidelitat i uns conflictes personals claus en el desenvolupament del seu propi jo.

Abrams ja ha anunciat que hi haurà una continuació al 2011. Haurem de recuperar la sèrie original per intentar que els dos anys que queden per l’estrena de la pròxima Star Trek es facin molt més curts. De fet, la millor opció és teletransportar-se o agafar l’Enterprise, viatjar més ràpid que la llum i arribar al futur. I és que l’esperit trekkie ha tornat i de la mà d’un director que ha donat un nou rumb a la saga. La sèrie original va crear la ciència ficció i el film marcarà un abans i un després en el gènere perquè, per fi, el fa accessible a tothom presentant-nos una pel·lícula que és un veritable entreteniment en tots els sentits. L’Enterprise torna a mostrar el camí a seguir i, ara, només cal desitjar llarga vida i prosperitat per la saga galàctica.

Volant, vooolant!

Abraçades, cançons, canvis d'humor,
teatre, plors, rialles, neguits,
converses que sí, converses que no,
jocs, mocadors, dragon ball,
dbuix de perfil, peus d'ànec, mocs, moquillo,
cul, pedo, i simplement carlota sense t,
i ara alçada, i ara baixada,
corre i stop! i
compte no et trobis amb na Carme Gassó!

Mirando al mar

Pintant el cel, mirando al mar. Optimisme. (O potser) és que s'apropa Coimbra. Portugal, germana ja quasi d'allà. Només il·lusió. I un somriure tan endins com enfora. I tot seguit, pintant el cel...ara que el cor se m'embala.

On és el conill?

El conill ha desaparegut. I no parlo del conill blanc a qui Alicia no pot seguir. O potser en part sí, perquè, com aquell, s’ha escapolit per una porta tan petita que nosaltres, massa grans, no el podem acompanyar en el seu viatge. I no només la porta és petita, ell s’ha anat reduint, cada dia una mica més, i ara no és ni una ombra del que va ser. Jo trobo a faltar al conill que m'emocionava, però, de fet, a aquell ja fa molt que no el veig. Com diu el benvolgut Jordi Pascual qui no és conegut no existeix, i actualment el Conill no acapara ni un sol segon del temps que les persones dediquen a repassar alineacions, llegir cròniques de partits o comentar quin ha estat el millor gol de la jornada. De fet, ni la banqueta existeix pel Conill, la graderia és ara el seu cau més habitual.

Quin trist final per un noi que va arribar a dos dels equips més importants del món –Barça, i sí encara que faci mal dir-ho, Madrid – com a gran esperança. Al Barça, pujades i baixades però sense acabar de guanyar-se mai la confiança del tècnic. L’amor del públic si que el va aconseguir, però sembla que no era una pastanaga suficientment dolça perquè en sentir el crit merengue li va faltar temps per marxar i clavar un clatellot a tots els culés. I al Madrid quina bona vida per un conill: milions i milions – de pastanagues – però quatre partits contats. Florentino arriba i el més probable és que el Conill marxi. Ara bé, el club que el rebi que es prepari perquè Saviola sembla portar allà on va temps difícils.

Anem a la muntanya!

92 minuts de patiment, de neguit, de desil·lusió, de ràbia, d’impotència, de nervis, i quan penses que ja s’ha acabat tot, quan ja has dit adéu al somni, en un moment, en una acció, tornes a creure, i saltes i crides i rius, i tots els nervis flueixen i deixen pas a una situació d’emoció màxima. Les mateixes llàgrimes de tristesa continuen però tenen un sentit diferent. I el patiment ha merescut la pena, perquè quina satisfacció tan gran se sent en tornar al somni després de veure-ho tot perdut, després d’haver-te resignat a la derrota. Però quan el teu cap ja no hi creia, el teu cor sí que ho feia i era el que et mantenia davant de la televisió, el cor i els jugadors que van lluitar fins el darrer segon. Iniesta, lo puto gusiluz i lo puto crack. Sí va ser ell, el que com diu el mestre Guardiola mai la fot però ahir la va fotre, i com la va fotre! Amb tota la tranquil·litat a què ens té acostumats va fer el xut decisiu, el que deixa l’equip a un pas de Roma, i tota aquesta tranquil·litat va desaparèixer quan l’esfèric es va colar per tota l’esquadra. Perquè uns segons després del gol, Iniesta va deixar de semblar Iniesta. Va celebrar-ho com mai ho havia celebrat, samarreta fora i crits d’emoció. Va mostrar al món com és de gran, perquè aquí ja ho sabíem, però a Europa encara no se n’havien fet a la idea.
Ahir, tot semblava sortir malament. Busi nerviós, Alves sobreexitat fent centrades que no anaven enlloc, Touré massa lent com a central, expulsió d’Abidal, Henry lesionat i ni convocat, banqueta sense cap revulsiu i ni un xut a porteria. Valdés, però, mantenia l’equip; i Piqué que donava sortida a la pilota, defensava i feia de davanter centre, i Iniesta, sempre, Iniesta. El Chelsea defensava i defensava, però, a més, creava perill amb un Drogba i un Malouda que feien parar boig al Barça, i a sobre un Essien a qui li va sortir el millor gol de la seva carrera.
Partit dur, contra un rival molt rocós i incansable, però el Barça va sortir endavant. Encara no sé ni per què. Potser perquè tocava i ja està. Perquè quan menys t’ho esperes arriba. Perquè tot i no tractar-se del millor partit de l’any s’ho mereixien pel seu futbol, per la seva valentia, pel seu esforç, per la seva màgia, i per haver-nos tornat la il·lusió. Sí la il·lusió, perquè, com fa tres anys aquest Barça torna a inspirar confiança, i aconsegueix que en el minut 93 el cor encara cregui en ells.
Arribats a aquest punt, és igual si la final es guanya o no perquè ja s’ha gaudit tant que tot el que arribi serà benvingut. Per mi aquest equip ja m’ha donat tot el que li demano perquè m’ha donat el regal d’emocionar-me, de fer-me creure, de tornar-me a il·lusionar, de demostrar-me que s’esforça, que lluita i que treballa. I això és el que li va faltar al Barça dels últims anys de Rijkaard, i que s’hagi recuperat és la millor notícia. Ara només queda disfrutar, tant si Roma és nostra com si no, perquè el joc ja torna a ser nostre, el camp torna a ser nostre i la màgia la tornem a posar nosaltres.

I el Pou s’emociona!

http://www.youtube.com/watch?v=852vMkS8fds

Perfect Simmetry

L'ultimo bacio i The Last Kiss, exemple de fantàstic film original, i remake totalment innecessari (tot i que el dirigeixi Zach Braff)

Superfreak

Els periodistes pregunten sobre allò que ja s'ha dit de manera implícita per aconseguir una declaració concreta i clara. Fan preguntes que sonen estúpides per fer la seva feina, donar la informació mastegada a la gent. És necessari?

Mafalda

Un barquito chiquitito

Prop, lluny. Aquí, allà. Sents que una cosa està tan a prop, però continua tan lluny com sempre, potser cada dia s'allunya una passa més de tu. I tu no ho entens, o no ho vols entendre, perquè saps perfectament que només caldria estirar de la corda, però no ho fas. Por, no. L'espai està en silenci, la gent comença a arribar, sí, ara saluden, es besen. I comencen les converses insubstancials, alegres, cordials, i la sala s'omple de rialles. Converses que no concorden amb l'espai, que viatgen d'un a l'altre, s'aturen en la majoria, i rellisquen i defugen alguns que les eviten. En eviatr-les es queden allà plantats, fent veure que escolten, com un més de tota la parentela allà present. Però, si et pares a mirar els seus ulls, veus que estan absents. No volen entrar en el joc. No és moment de rialles, no és el lloc adequat, per ells no. Silenci, intimitat i reflexió, poc més. O potser, és que donada la situació les seves ments no funcionen per mantenir aquell tipus de converses, perquè com el protagonista també estan en un món paral·lel. Veuen la gent, però no poden parlar amb ells, tot gira i poc més. I a cada minut, a cada paraula més estúpida que senten, i a cada rialla més forta, s'allunyen una mica més. I potser, només preferirien que algú els hi preguntés si volen anar a menjar paella.

Spiralling

si us plau un moment. parem un moment.
vull cantar i saltar i no pensar en Lasswells, Parsons, Mertons, funcionalismes, Tuchmans, efectes limitats...limitats? això és una espiral que ens agafa i no s'acaba mai. Espera, de fet sí, dimarts ja haurà passat tot. I fins el juny vinent, quan, com ara, en dos dies Teories de la comunicació II m'esperarà amb els braços oberts. I jo, assitiré a la festa sense no acabar d'entendre en quin món m'he ficat.

Kantamelade

El tiempo pasa muy rápido. A veces, pienso que me gustaría que fuera más lento, que los momentos duraran más. Pero, de hecho, conseguirlo es posible. Sólo tienes que mirar fijamente el reloj y verás que cada segundo se hace eterno. Bueno, si eso te parece divertido, entonces, no tienes remedio.

Twist and shout

A vegades, sempre, els petits detalls són els més importants.

La marea

Comer, reir y volver a casa. Todo, igual que siempre. Entras en casa y notas que algo ha cambiado. Unos días antes no imaginabas que volverías a percibir de nuevo el vacío de los primeros días. Unos días antes estabas aquí. Era díficil pensar que te afectaría. Y quizás más que la primera vez. Te habitúas tan rápido a una situación -que antes era normal- que el hecho de que cambie te parece irreal. Pero una noche, no sabes por qué, te das cuenta que falta poco, que en dos días ya no oirás gritos pidiendo ayuda contínuamente o canciones estúpidas y a la vez divertidas. Toca decir adiós. Hasta pronto. Y rompes a llorar.