Ahir vaig tornar a anar a missa.
65’ escoltant lectures i cançons després de molt més de sis mesos i mig allunyada dels bancs de fusta i els sostres imponents. Un interval que em separa de més de sis anys i mig escoltant la mateixa versió d'un passat daurat i inqüestionable.
Ahir vaig tornar a anar a missa i em vaig sentir més lluny que mai. Anar va ser marxar. Escoltes, entens, però no sents. Pilot automàtic, autopista galàctica, i lloances, glòries i credos controlats. I més que mai la gent se’n va. Difosa, estranya entre molt aixecar-se, seure’s i agenollar-se.
Preguntes sense resposta, preguntes sense voler ser respostes o escoltades. Esperit crític prohibit dins d’un regne que té por de trontollar. No trontollar és no evolucionar, i entre tanta estabilitat alguns agafen un ovni i marxen volant. El meu ja està en marxa i comença a volar, això sí, dins d’un núvol de dubtes i interrogants que cada cop es fan més grans.
i ara només vull sentir alguna cançó dels Smiths
2 comentaris:
alguns necessiten regnes i palaus per poder fer les pors i els dubtes més insignificants. D'altres tanta immensitat encara ens fa engrandir més els dubtes. Entenc això de l'ovni i sortir volant, però jo en certa manera necessito aferrar-me a quelcom perquè sinó hi hauria tantes coses que no podria suportar...
Però entenc aquesta sensació, el retorn a aquella casa que durant algun temps va omplir-te de respostes i que ara encara et crea més dubtes dels que ja tenies.
Per fi has actualitzat!!
l'altre dia vaig anar a missa. feia tb un munt de temps que no hi anava. no vaig tenir més remei, les imposicions socials així ho indicaven: es va morir un familiar llunyà i era necessari anar. no vaig poder evitar rememorar temps passats, qual al cole anavem a la petita capella que hi havia al pati, o quan, en ocasions especials, anavem a l'església de la plaça sarrià. m'estimo aquella església: allà em van batejar, vaig fer la comunió i anar allà quan anava a la ESO sempre era una celebracio: significava que ens saltavem dues hores de classe.
l'enterro no era a Barcelona, però vaig rememorar els de cole, d'hivern, quan anavem a missa amb els de classe. no m'agradava gens. era obligatori, feia fred, era avorrit i a més el cura ens coneixia a tots, i mentre deia el sermó anava deixant comentaris del pal "nacho, aunqe estés detrás de la columna, te veo dormir", "maría, no te han dicho que en misa no se come chicle?".
per aquella època mai hagués pensat que podria trobar a faltar una cosa com anar a missa. però l'altre dia, mentre sentia a un cura amb pintes de rockero i acento maño llegir l'evangeli, em vaig adonar que anar a missa ha format part de la meva vida. el cole al que anava era de cures, la meva infancia està relacionada amb la religió.
per això no puc evitar sentir tendresa quan entro a una església. per molta ràbia que en el fons em faci.
suposo que no tornarè a missa en molt de temps. tot i així, la experiencia va estar be. No és tan odios com ho recordava.
Publica un comentari a l'entrada