cansada d'esperar
fer el salt de veritat
marxar si cal
o no marxar si no és el cas
però avançar
com avança un cargolet que va a l'escola
si és sí
si és no
lego
agafar un camí
estimar el camí
i si no és així escampar la boira i saltar com un cangur cap a un altre punt,
un punt sentit proper, meu, no estrany, amb mi
atrevir-se a canviar el camí, o a seguir i fer-ho tot a la vegada com qui es rasca la panxa a la vegada que es pica al cap
però simplement sentir-se bé, somriure, riure, pliure, no ploure
poc a poc
de moment, sí,
permanent
és possible?
fins quan?
i saltar, barrejar-se amb colors i cantar fins que la veu estigui en concordança amb l'esperit que hi ha dins el cos de playmobil
3 comentaris:
Jo també vull ser com el cargolet que va a l'escola o el cangur que va cap a un altre punt. Però a vegades les coses semblen massa complicades, o nosaltres les compliquem.
M'ha agradat molt aquesta entrada :)
saltar i oblidar la por, deixar-la a part.
avançar, i barrejar-se, conèixer. sentir que pots i que ho vols.
i no complicar-ho :)
Drink Cocar-Lota.
Publica un comentari a l'entrada