A vegades, passejant pel carrer, veus algú plorant. Al costat, potser un amic el consola. Tots dos, asseguts en un banc amagat de Gran de Gràcia. D’altres vegades, el desconsolat no té la mateixa sort. Es troba sol amb el seu plor el mig del carrer, o a dins d’un asfixiant autobus. Llavors és quan venen ganes de dir-li alguna cosa o de seure al seu costat i passar-li el braç per l’esquena. Però el respecte per la seva intimitat ens fa enrere. De fet som dos desconeguts que es creuen, no n’hauriem de fer res dels seus problemes o sí? Diuen que a vegades explicar-li la teva vida a un desconegut resulta més fàcil.
Encara que sembli malèvol m’agraden aquestes imatges. Tenen un regust melancòlic que m’atrapa. Potser sóc massa sensible o potser massa pel·liculera.
Encara que sembli malèvol m’agraden aquestes imatges. Tenen un regust melancòlic que m’atrapa. Potser sóc massa sensible o potser massa pel·liculera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada